Pompeia al segle I dC s'alçava al peu de la muntanya del Vesubi, els romans creien que era una muntanya i no un volcà, a la badia de Nàpols on ara esta emplaçada la ciutat de Nàpols. La gent de Pompeia amb el volcà ja que sovint patien petits terratrèmols o de magnituds considerables com el que van patir el 62 dC. Quan els habitants de Pompeia es van llevar el 20 d'agost van notar els animals inquiets i un estrany silenci que els va fer incomodar, però ningú va pensar en el imminent desastre.
A la tarda un intens terratrèmol va colpejar la civitas, el volcà havia entrat en erupció desprès de 1000 anys. De l'explosió del volcà, la part superior del con volcànic va sortir volant pels aires. D les entranyes de la terra una pluja de pedra pomes va rebatre contra els incrèduls habitants de Pompeia. Es coneix aquest fenomen com a fase pliniana en nom dels descobridor d'aquest fet natural que va viure el desastre de Pompeia en primera persona. Quan es va acabar la pluja de roques, Pompeia estava 3 metres enterrada . El cel es va enfosquir tot i ser en plena tarda. Molta gent va morir aixafada pel pes de les pedres sobre els sostres o simplement enterrades vives. La gent que va marxar en aquell moment es va poder salvar perquè a partir de les 8 del vespre un núbol periclàstic a temperatures extremes va calcinar la ciutat d'Herculà i va masacrar els habitants de Pompeia amb gasos asfixians que cremaben la gola. Una columna de diversos metres d'altura va culminar la fase paleana.
Es va fer de nit i la ciutat de Pompeia es va dormir sota una capa de lava, cendres i pedra volcànica que la va sumir en un son que duraria 1600 anys. L'avarícia i innocència va comportar la mort de més de 2000 pompeians.
No hay comentarios:
Publicar un comentario